Ariana Sánchez: “Necessitem que confiïn en nosaltres perquè ens mereixem el mateix que ells”

Ariana Sánchez: "Necessitem que confiïn en nosaltres perquè ens mereixem el mateix que ells" 5

Ariana Sánchez és una de les jugadores més joves del World Padel Tour, el circuit professional. Foto: WPT

L’esportista, un dels noms més prometedors del pàdel actual, aspira a convertir-se en la número u després d’una temporada de somni

Un dels noms amb més ressò en el món del pàdel és el d’Ariana Sánchez. L’esportista de Reus ocupa la tercera posició del rànquing mundial amb només 22 anys, després d’haver tancat el 2019 com la millor temporada de la seva carrera esportiva. La reusenca lluita per convertir-se en la número u al costat de la seva companya de joc Alejandra Salazar, amb qui forma la segona millor parella del món. Des de la pista on jugava amb el seu pare i el seu germà fins a la primera victòria en una prova professional als 19 anys, la més jove en aconseguir-ho juntament amb Marta Ortega, l’Ariana Sánchez ha evolucionat en els darrers anys fins a convertir-se en un referent en temps rècord.

Què la va empènyer a jugar a pàdel?

Sempre havia fet esport a l’escola: havia jugat a futbol i a bàsquet amb l’equip. Quan tenia 9 anys vaig començar a jugar a pàdel perquè el meu pare jugava amb els amics i, quan ell acabava, hi anàvem el meu germà gran i jo. Em va agradar molt i em va enganxar. Com que se’m donava bastant bé, em van apuntar en una escola de competició a Reus i allà vaig començar a entrenar.

Quan va veure que podia dedicar-s’hi professionalment?

En cap moment en concret. Jo anava entrenant perquè aquest esport m’encanta i el meu objectiu, òbviament, era anar millorant. Vaig fer tota l’època de menors i després vaig entrar al circuit professional. He anat passant per totes les etapes. He guanyat a menors i també he perdut quan he fet el pas a professional, però de tot se n’aprèn. El meu objectiu sempre ha estat millorar. Estic a dalt, però ha estat un treball molt dur i em queda un pas per ser numero u. Encara queda molt treball.

Era complicat compaginar la seva carrera esportiva amb els estudis de Fisioteràpia?

Vaig començar estudiant Medicina perquè els meus pares són metges i això em va empènyer, però jo sabia que no ho volia perquè és bastant incompatible. Estava sola a Barcelona, lluny dels meus pares, havia d’entrenar i anar a la universitat, m’angoixava i ho passava malament. Sóc una persona molt perfeccionista i al final volia fer les dues coses perfectes. M’exigia molt. Em vaig passar a Fisioteràpia i fa dos anys ho vaig deixar. Sé que ho he de reprendre, però vull fer alguna cosa d’administració d’empreses o màrqueting, per seguir vinculada al món del pàdel quan deixi de jugar.

Com s’arriba a ser la tercera millor jugadora del món?

Això va ser l’any passat, el meu millor any com a jugadora professional. És un treball molt dur i significa deixar moltes coses de banda, però el meu objectiu sempre ha estat millorar i escalar posicions al rànquing. L’any passat vam estar lluitant pel número u fins al final i no ho vam aconseguir. Tinc una companya molt bona, l’Alejandra Salazar, i el meu entorn i els meus entrenadors també ho són. Un dia arribaré a ser numero u, però és molt treball, constància i sacrifici. M’agrada esforçar-me per aconseguir el meu objectiu.

Des de la primera participació en el World Padel Tour fins ara, quin ha estat el moment més especial per a vostè?

El millor torneig que recordo, és el primer que vaig guanyar com a professional. Va ser a Santander el 2017, amb 19 anys i amb la meva excompanya Marta Ortega, que tenia la mateixa edat que jo. Vam ser les jugadores més joves en guanyar una prova del circuit professional i la veritat va ser increïble. També he tingut altres torneigs bons, però em quedo amb aquest pel fet de ser el primer i d’haver passat una barrera.

I, per contra, quin ha estat el més dur?

L’any passat vam tenir un moment complicat. A finals d’any estàvem lluitant pel número u, però en els últims torneigs, els més importants, no vam estar a l’altura. Tot serveix per aprendre i crec que en els moments que les coses no et surten, és on més pots millorar. D’aquella etapa vaig aprendre moltíssim i espero que en un futur em serveixi.

L’esportista va ser MVP de l’Estrella Damm Master Final del 2019, que va guanyar amb Alejandra Salazar al Palau Sant Jordi.

Com valora la seva evolució com a esportista?

Cada any segueixo millorant. L’any passat vaig començar amb l’Alejandra, una jugadora amb més experiència, i això m’està ajudant molt. És jugar amb una persona que ha estat número u i que m’ha ensenyat moltíssimes coses: a estar en els moments difícils del partit, a seguir lluitant, a tirar endavant, a jugar… És una època molt positiva perquè encara estic en etapa de formació. Tinc 22 anys i em considero una jugadora amb poca experiència. És una sort tenir aquesta companya, que ha jugat al circuit molts anys, i intento aprendre d’ella al màxim.

De fet, diuen que el pàdel és un esport individual que es juga en parella…

Sí. En tenis, al final, jugues tu sola i, en altres esports, són equips amb moltes persones. En el pàdel és una parella, dues persones que lluitem pel mateix. Hi ha moments més fàcils i més difícils. Potser una està millor en un moment i l’altre està pitjor, i has d’estirar o deixar que t’estirin a tu. És un esport divertit i tenir una persona al teu costat també ajuda en certs moments.

Abans de l’aturada per la pandèmia de coronavirus, havia començat la segona temporada amb l’Alejandra Salazar. Quins objectius tenien?

L’any passat va ser el primer jugant juntes i aquesta temporada volíem fer un pas més. Ens coneixem més, sabem en què falla cadascuna, quins són els nostres punts forts i febles… I això ens donava un plus per aquest any per intentar arribar al número u. Només hem pogut jugar un torneig i estem esperant a veure com acaba tot això.

La temporada passada vau aconseguir cinc títols del World Padel Tour i vau tancar el curs com a segona millor parella mundial. Quines són les claus de preparació i d’entrenament que condueixen a una bona cohesió a l’hora de competir?

Ella entrena a Madrid i jo a Barcelona amb entrenadors diferents. És important anar tots a un per fer equip i això ho fem bastant bé. Tenim comunicació en tot moment, sabem que treballa cadascuna i algunes setmanes ella ve aquí i jo vaig a Madrid. Intentem estar el màxim de temps juntes perquè no ho podem fer cada dia. Es tracta d’estar molt compromeses les dues, saber què volem i lluitar per igual. En aquest sentit ho portem bé i som un equip molt complet.

El factor psicològic també juga un paper fonamental i cada cop està més integrada en la planificació esportiva. Quins aspectes treballeu especialment en el pàdel?

El psicòleg és una part del nostre equip. Tenim la mateixa persona totes dues i, com en tots els esports, l’aspecte mental és important. La tècnica i el físic tothom ho té entrenant, però la ment és el que marca la diferència. No se li donava tanta importància, però amb el temps s’està veient que és bàsic. Treballem molt la concentració, el fet d’intentar ser regulars i no tenir alts i baixos en un partit i saber portar els moments de pressió. També la comunicació entre nosaltres dins de la pista. Són molts punts imprescindibles perquè la parella funcioni.

Quina és la situació i el nivell actual del pàdel femení?

Pel que fa al nivell, estem en un dels millors moments. A poc a poc, les jugadores s’han fet més professionals i el tema econòmic és més elevat. Moltes s’han pogut dedicar només al pàdel. El públic també ens dona molt suport. En altres aspectes, com la igualtat amb els nois, és cert que hem lluitat i hem guanyat en molts aspectes, però encara ens queda molt terreny per recórrer. És important estar totes unides. Sabem el que volem, el que ens mereixem i estem treballant per millorar les nostres condicions.

I en l’àmbit català?

La federació catalana està fent un treball molt bo. Jugar al circuit de menors i després en l’absolut em va fer créixer com a jugadora perquè és un dels millors d’Espanya. Es fa una bona feina per expandir el pàdel i donar-li la importància que li toca, sobretot en menors, per continuar millorant fins a arribar a ser professionals.

Es pot viure només del pàdel?

Jo, per sort, sí que puc viure. Les jugadores de més amunt del rànquing sí i és veritat que les de més avall s’ho han de compaginar amb altres feines. La idea és que aquest rang vagi augmentat i que, finalment, totes les professionals puguin viure del pàdel. Si aconseguim això, també augmentarà el nivell del pàdel femení.

Considera que hi ha diferències respecte a les competicions masculines pel que fa a organització, visibilitat, interès, salaris…?

Sí. Començant pel nivell econòmic, ells cobren més del doble que nosaltres. Pel que fa a visibilitat, en tenen a la pista central cada dia, de dimecres a diumenge, i les noies només juguem allà de divendres a diumenge, a partir dels quarts de final. I, quant a proves, en tenen tres més cada any i més d’internacionals. Nosaltres no sortim tant a fora. Entre tots hem de treballar perquè el pàdel s’expandeixi.

En aquest sentit, què creu que cal per canviar aquesta situació de desigualtat?

Fins ara les noies estem lluitant per tenir les mateixes condicions. Si mirem el que hi havia abans, s’ha millorat moltíssim. Ens donen més suport i necessitem que confiïn en nosaltres perquè ens mereixem el mateix que ells. Entrenem i ens sacrifiquem igual. El públic ens dona bastant suport i a poc a poc ho aconseguirem. Tampoc ho hem de fer de tot, anar fent passes.

Es promociona o s’impulsa d’alguna manera la pràctica esportiva entre les dones i, especialment, entre les nenes, per garantir una continuïtat de jugadores professionals?

Al World Padel Tour, per exemple, van engegar una iniciativa: un torneig només femení, el WOpen. Cada any tenim un torneig i la gent només ve per nosaltres. És molt bo, un pas més.

“Es fa una bona feina per expandir el pàdel i donar-li la importància que li toca”

La pràctica del pàdel ha augmentat en l’àmbit amateur en els darrers anys. Quina visió social creu que es té d’aquest esport?

Crec que el pàdel és un esport que, per la gent amateur, és relativament fàcil. No és com el tennis, que necessites tenir una base per passar-t’ho bé. El pàdel s’aprèn fàcil. Cada dia aprens una cosa nova i vas millorant ràpidament. El fet de jugar quatre persones és un bon número. Tothom ho prova, s’hi enganxa i és un plus el nostre esport. Com més gent hi jugui millor.

La seva màxima aspiració és competir en uns Jocs Olímpics?

Sí, crec que per qualsevol esportista és una de les màximes aspiracions. No sé si tindré la sort de jugar. El pàdel s’està expandint, però és un esport molt jove, i encara no ha tingut temps d’incloure’s en els esports olímpics. Entre tots hem de treballar en això. La federació internacional està fent un bon treball perquè entrin més països. És temps i orientar-nos entre tots perquè això sigui possible.

Considera que, d’alguna manera, hi ha una revolució pendent?

Crec que si. No sé quan, espero poder-ho enganxar. Des que estic jugant al circuit professional, ha millorat molt. El desembre de l’any passat vam jugar al Palau Sant Jordi davant de 10.500 persones, el màxim d’espectadors veient un partit en directe. Això, en uns anys, serà gairebé el doble. No hem de tenir pressa. Crec que hi haurà una revolució que a Espanya ja ha passat i el més important és que surti i el nivell pugui en altres països.

Ariana Sánchez: "Necessitem que confiïn en nosaltres perquè ens mereixem el mateix que ells" 6

La reusenca i l’Alejandra Salazar encaraven aquesta temporada amb l’objectiu de fer un pas més cap a la primera posició. Foto: Nuno Vasconcelos

Comparteix l'article a les teves xarxes: