Martina Capdevila: “Des de petita he tingut clar que una jugadora d’handbol no pot viure d’aquest esport”

Martina Capdevila: "Des de petita he tingut clar que una jugadora d'handbol no pot viure d'aquest esport" 5

El coronavirus ha aturat la temporada del KH7 BM Granollers en el moment més dolç. Foto: Cedida Martí Ruiz

La jugadora és un dels puntals del KH7 BM Granollers, que havia fet història a Europa abans de l’aturada de la competició

Després d’haver fet història a l’handbol femení català i nacional amb la classificació del KH7 BM Granollers a les semifinals de la competició europea Challenge Cup, la Martina Capdevila, amb només 18 anys, s’ha consolidat com a una de les jugadores imprescindibles per al conjunt vallesà.

Formada a les categories inferiors del club i amb un palmarès esportiu admirable, tant a la selecció catalana com a l’estatal, l’esportista de Granollers va veure’s obligada a sacrificar el seu darrer any en l’etapa base de l’handbol formatiu per fer el salt al primer equip. La Martina, ambaixadora de SAGI, és un clar exemple a seguir per la seva arribada a l’elit a base de superació, treball i esforç.

Capdevila encara té molt camí per recórrer i reptes per afrontar en l’esport professional. La seva joventut i una experiència encara curta provoquen que competeixi amb pressió, una situació que no l’atura en el seu treball per complir el somni de marxar a l’estranger per compaginar l’esport amb la feina.

Quina sensació recorda del seu debut a La Lliga Guerreres Iberdrola?

Vaig debutar amb 16 anys i recordo que estava molt nerviosa. Possiblement va ser el dia amb més nervis de la meva vida. Vaig anar convocada, però amb zero esperances de jugar. L’entrenador va confiar en mi i em va treure al camp. Només recordo molts nervis i felicitat per debutar a casa.

Com és jugar a la màxima categoria de l’handbol femení estatal? Competeix amb molta pressió?

A diferència d’altres anys, que he estat en categories inferiors, a la Lliga Guerreres Iberdrola cada partit és com una final. Sembla molt fàcil dir-ho, però no et pots permetre cometre errors perquè tot suma i resta d’una manera molt ràpida. Jugo amb pressió, sí, però gaudeixo molt a la pista. Suposo que, en tenir només 18 anys, em falta experiència per anar-me’n traient de sobre.

Quan va veure que es podia dedicar professionalment a l’handbol?  

Quan tenia 13 anys em van donar una beca per anar a viure, entrenar i estudiar a la residència Joaquim Blume i formar part del projecte Centre d’Alta Tecnificació d’Handbol Femení (CATH). En el moment en què acceptes la beca, saps que passaràs a dedicar la teva vida a l’handbol. I així ho he fet durant quatre anys. Suposo que, gràcies a aquest projecte, he pogut arribar a debutar a la màxima categoria i a dedicar-m’hi professionalment.

Sisenes a la classificació i feu història en arribar a les semifinals de la Challenge Cup abans de la pandèmia. Quin objectiu s’havia marcat l’equip per aquesta temporada?

No ens havíem marcat cap objectiu a escala europea. Anàvem partit a partit i no ens imaginàvem arribar fins aquí. Pel que fa a la lliga, potser ens esperàvem estar lluitant pels llocs de dalt, però no érem conscients de la dificultat que comporta jugar dues competicions a la vegada. I, com ja he dit abans, la lliga està tan igualada que en qualsevol moment pots pujar i baixar.

Tenint en compte la seva trajectòria professional i els triomfs aconseguits a les categories inferiors de la selecció espanyola, quin ha estat el moment més especial per a vostè?         

Tinc dos moments que m’han marcat molt i són, probablement, els més feliços de la meva vida. El primer va ser a Polònia l’estiu del 2018, on vam jugar els vuitens de final contra Noruega. Sempre havíem perdut i era un rival molt complicat, però a l’últim segon vam guanyar i vam classificar-nos pels quarts de final. I, per altra banda, destacaria l’últim partit a casa, que vam jugar contra el Juro Unirek d’Holanda. Havíem de remuntar l’eliminatòria i va venir molta gent a veure’ns. Va ser un partit complicadíssim, però recordo jugar els últims 10 minuts amb la pell de gallina.

I, per contra, quin ha estat el més dur?

L’any 2017 vaig patir una lesió a l’esquena que em va allunyar de les pistes durant 7-8 mesos… Em vaig perdre el meu primer Campionat d’Europa amb la selecció a Eslovàquia, entre altres coses.

La Martina Capdevila és una de les ambaixadores de SAGI. Foto: BM Granollers

Com ha afectat la pandèmia del coronavirus a la competició i a la rutina d’entrenaments?          

La pandèmia ens ha tallat la competició en el moment, probablement, més dolç de l’equip i del club. Hem fet història classificant-nos per les semifinals de la Challenge Cup, però malauradament la competició s’ha donat per finalitzada. Pel que fa a la lliga, es va tardar una mica més a prendre la decisió, ja que des de la federació, els clubs i les jugadores, no perdíem l’esperança de poder disputar els partits que ens restaven. Finalment, també es va donar per acabada.

Pensa que la situació ha frenat la millor temporada del KH7 BM Granollers?

No sé si la millor temporada, però estic segura que una de les més especials, històriques i intenses.

Com afronta la temporada que vinent? L’objectiu serà igualar els resultats i les posicions que heu obtingut aquesta temporada?

Estic molt il·lusionada per començar la temporada. Crec que hem format un equip molt jove però a la vegada molt competitiu. La Lliga Guerreres Iberdrola és molt igualada, on pots pujar i baixar de la nit al dia. El nostre objectiu sempre és el partit de la mateixa setmana, mai pensant més enllà. Sí que és veritat que ens agradaria estar lluitant pels llocs de dalt però, per arribar-hi, cada setmana hem de treballar molt i de maneres diferents.

Com valora l’evolució de l’handbol femení i la seva professionalització?       

Està clar que l’evolució és positiva. Només cal mirar enrere i veure com les noies anaven als campionats d’Espanya a animar als nois. Ara, l’esport femení ha crescut i s’ha professionalitzat molt, però encara queda molt treball per endavant… Començant per les jugadores, però també pels clubs, patrocinadors, mitjans de comunicació, etc.

Quin és el nivell actual a Catalunya?        

El nivell d’handbol a Catalunya és molt bo. En categories base, la selecció catalana sol ser un dels rivals més forts, tant en femení com en masculí. I, pel que fa a la branca femenina, tenim molts equips a Divisió d’Honor Plata i un en la màxima categoria. A més a més, considero que les bases dels clubs treballen molt bé i hi ha projectes, com pel CATH, que fan pujar molt el nivell català.

Com valora la feina que s’està fent per part del BM Granollers i de la Federació Espanyola d’Handbol (RFEBM)?       

La feina és molt bona. Crec que el BM Granollers treballa molt la base, tant masculina com femenina, per tal de formar als seus jugadors i preparar-los pels primers equips. És un club molt visible i conegut a la ciutat i els nens creixen amb molta il·lusió per l’handbol.

Pel que fa a la federació, cada vegada es treballen més els projectes de seleccions, per tal de pujar el nivell a les competicions internacionals i mostrar que la lliga espanyola està a un nivell molt alt. També crec que queda molt treball per davant, però crec que l’evolució és molt positiva.

Quines desigualtats existeixen encara en el món de l’handbol?

Sempre he pensat que l’handbol és un dels esports més complets i dels que requereixen més sacrifici. I, per la seva contra, segueixen existint moltes desigualtats en comparació amb altres esports. Començant pels sous, la cobertura en premsa, sobretot escrita, les condicions… Dins del mateix esport, les diferències entre el femení i el masculí també són força importants, però crec que en general s’està progressant.

“Hem format un equip molt jove però a la vegada molt competitiu”

Quins països creu que estan més avançats?        

Principalment Alemanya, Hongria, Holanda, Suècia, Dinamarca… Crec que són països que viuen l’handbol a nivells molt alts i el cuiden com es mereix. Jugar un campionat a algun d’aquests països és una experiència molt bonica i envejable.

Com valora la seva evolució com a esportista?   

Des de petita, a casa sempre m’han dit que tot m’estava arribant molt de pressa i que havia d’aprofitar les oportunitats que tant el club com la selecció em proposaven, sense perdre de vista la realitat.

La meva evolució com a esportista ha tingut també parts negatives, com l’últim any de l’etapa base, on vaig començar a pujar amb el primer equip i vaig perdre’m un dels anys més especials en l’etapa d’un esportista, deixant a les meves companyes d’equip de tota la vida. Però, per altra banda, m’estava integrant en un nou equip i a unes noves companyes que ara són com la meva família.

Possiblement, sense l’ajuda de tots els meus entrenadors i la confiança que han dipositat en mi, no hauria pogut arribar on sóc ara. En general, crec que tot m’ha arribat molt d’hora, però he pogut portar-ho bé i m’ha fet créixer i madurar molt com a jugadora i com a persona.

I, parlant del futur, quins són els seus objectius en l’handbol? 

Des de petita he tingut clar que una jugadora d’handbol mai podrà viure d’aquest esport. Sempre m’han ensenyat que tenir estudis i una carrera és tant o més important que l’esport. És per això que, en un futur, m’agradaria marxar a l’estranger, en un país on pugui compaginar la meva feina i l’handbol a la vegada.

Sí que és veritat que, des de ben petita, el meu somni, i suposo que el de molts esportistes, és arribar a jugar en uns Jocs Olímpics. Però per això cal seguir treballant cada dia i sense pensar on em portarà el futur.

Martina Capdevila: "Des de petita he tingut clar que una jugadora d'handbol no pot viure d'aquest esport" 8

Comparteix l'article a les teves xarxes: