L’empremta catalana en l’època daurada del waterpolo

L'empremta catalana en l'època daurada del waterpolo 1

El CN Sabadell s’ha proclamat campió de la Copa de la Reina aquest març. FOTO: CN Sabadell

Una majoria de jugadores catalanes forja la consolidació mundial de la selecció

“L’experiència de l’Europeu ha estat molt positiva i gratificant després de tota la feina feta durant la preparació”. Clara Espar, waterpolista del CE Mediterrani, és una de les tretze federades catalanes que enguany han aixecat el segon títol europeu de la selecció espanyola. L’equip ha conquerit l’or a Budapest, una ciutat talismà que, sis anys enrere, va presenciar com ‘les guerreres’ aconseguien la copa continental per primera vegada.

L’esperit competitiu, l’esforç, el sacrifici i, sobretot, la unió caracteritzen una selecció que, des del 2008, amb la plata de l’Europeu de Màlaga, s’ha convertit en un referent esportiu. Aquesta fita va marcar l’inici d’una era plena d’èxits internacionals que han col·locat la competició femenina de waterpolo al mapa. A més dels dos ors europeus, les waterpolistes han portat a la vitrina una plata olímpica, tres medalles mundials (l’or a Barcelona 2013 i la plata a Gwangju 2019 i a Budapest 2017) i un bronze europeu.

“Fa anys que el nivell a Catalunya és més alt perquè, en comparació amb altres llocs, l’aposta dels clubs també és més alta. A la selecció som 12 catalanes i totes 13 juguem a clubs catalans”, explica Espar. D’aquesta manera, a la selecció espanyola hi ha la representació del CN Mataró, CN Sant Andreu, CE Mediterrani, CN Sabadell i CN Terrassa. Segons les dades corresponents al 2018 de l’Anuario de Estadísticas Deportivas 2019 del Ministeri de Cultura i Esport, Catalunya -amb 8.605 federades- és la comunitat autònoma amb més llicències femenines en natació, modalitat que inclou el waterpolo, i l’única on el nombre de dones és més elevat que el d’homes, que se situa en 6.951. Només la Comunitat Valenciana i Andalusia superen les 3.000 federades.

L’aposta ferma dels clubs catalans i actualment també del CAR Sant Cugat pel waterpolo, especialment en la categoria femenina, ha estat fonamental per fer-lo créixer a Catalunya. “Fa anys que les coses es fan bé. El CAR fa que la base del waterpolo creixi i els clubs treballen bé el planter. Crec que els clubs i el CAR són les peces clau i importants en l’èxit del waterpolo català femení”, assegura Clara Espar. De fet, Catalunya és el bressol d’aquest esport, ja que el juliol del 1908 va acollir el primer partit de tot l’estat a Barcelona. Tot i això, el duel femení que va servir de precedent no va arribar fins 74 anys després amb un torneig d’exhibició entre el CE Mediterrani i el CN Badalona.

Gràcies al suport de la Federació Catalana de Natació i la pressió dels clubs, com el CN Sabadell i el CE Mediterrani, es va crear el primer Campionat de Waterpolo femení el 1981 amb la participació de quatre equips: CN Sabadell, CN Badalona, CN Poblenou i CE Mediterrani (campió). L’èxit de la competició va afavorir que un any després es doblés el nombre d’equips amb la participació del CN Atlètic, CN Júpiter, CN Sant Andreu, CN Vallirana i CN Molins de Rei (campió).

Catalunya marca la diferència en la primera competició estatal

A Europa el waterpolo s’havia desenvolupat fins al punt de crear la Copa d’Europa femenina el 1987, l’actual Copa LEN. Per poder-hi participar, era necessari disposar d’una competició autonòmica, inexistent a Espanya. De nou, la involucració dels clubs va desencadenar en l’estrena del primer Campionat d’Espanya el 1988 amb la participació de 12 equips, 7 d’ells catalans. D’aquesta manera, es va posar de manifest la diferència entre el nivell dels equips catalans i els de la resta del territori, com en el 57 a 0 del Catalunya contra el Saragossa i el 39 a 1 del CE Mediterrani davant La Latina de Madrid.

El Molins de Rei, primer campió de la història, va marcar l’inici de l’hegemonia catalana com a guanyadora estatal, només trencada el 2006 per l’Ondarreta Alcorcón.

El domini del CE Mediterrani

El primer club que es va alçar com a dominador del campionat estatal va ser el CE Mediterrani. Des de la consecució del primer títol el 1990 en va guanyar vuit més de manera consecutiva, a més de quatre Copes de la Reina. Aquests ors autonòmics van valdre a l’equip per guanyar experiència continental amb vuit participacions en la Copa d’Europa, que els va permetre conèixer diferents maneres d’entendre i treballar el waterpolo. La millor posició europea va ser el quart lloc el 1997 a Holanda i els dos bronzes obtinguts a la Recopa d’Europa, el 2001 a Barcelona i el 2002 a Palerm.

L'empremta catalana en l'època daurada del waterpolo 2

El CE Mediterrani va sumar l’onzè títol de lliga el 2010 després de vèncer el CN Sabadell. FOTO: CE Mediterrani

CN Sabadell: els èxits arriben a Europa

El CE Mediterrani va marcar una referència pel CN Sabadell, un club històric no només a escala catalana i espanyola, sinó també en l’àmbit europeu. El conjunt sabadellenc és qui ostenta més títols domèstics, 17 en total, des que va conquerir el primer l’any 2000, i s’ha convertit en el segon club amb el millor palmarès europeu després d’haver aixecat cinc copes i tres Supercopes d’Europa.

Aquesta època d’èxits va estar liderada, durant una dècada, per Nani Guiu, actual director tècnic de waterpolo a la Federació Catalana de Natació, qui veu assegurat el futur d’aquest esport a Catalunya: “Tot ho sostenen els clubs, que han entès que els equips femenins han de tenir el seu espai. Fa 40 anys, per exemple, els horaris eren amb la piscina ja tancada i, en aquest sentit, s’ha evolucionat molt. Al boom d’èxits del Sabadell s’hi han afegit els de la selecció espanyola. La feina és espectacular, tant dels clubs com del CAR, i el futur està garantit. Sortiran talents i estaran a la selecció”.

La potència catalana fa ascendir la selecció

Una majoria de jugadores catalanes sempre ha estat present a la selecció, contribuint activament en el desenvolupament i la consolidació del waterpolo femení al país i alçant-lo com a una de les potències mundials. La selecció es va estrenar en competició oficial el 1993 sota les ordres de Jordi Flaqué, amb la novena posició a l’europeu de Leeds. Quatre anys després l’equip va fer un pas més gràcies a la figura de Mar Sanromà, amb qui van aconseguir la primera classificació per disputar el Mundial.

Una data clau tant pel waterpolo com per Catalunya és el 2003. Barcelona va ser la seu, per primera vegada, del Mundial femení, un fet que va desencadenar una millora de condicions, especialment en la creació del centre de tecnificació permanent de waterpolo al CAR Sant Cugat per part de la Federació Catalana de Natació, sota les figures de Lluís Bestit i la mateixa Mar Sanromà.

L'empremta catalana en l'època daurada del waterpolo 3

L’equip amb la medalla de plata dels Jocs Olímpics de Londres 2012. FOTO: Jennifer Pareja (web)

Tot i això, la fita més important del waterpolo femení és l’anomenat trienni màgic. En la primera classificació pels Jocs Olímpics de Londres 2012, l’equip dirigit per Miki Oca es va endur la plata i les catalanes Jennifer Pareja i Anni Espar van formar part del 7 ideal. El 2013 el conjunt va aixecar l’or mundial a Barcelona –revalidat el 2017 i el 2020 a Budapest- i, de nou, es va reconèixer la feina individual de Jennifer Pareja i de la portera Laura Ester. Finalment, el 2014 va arribar l’or europeu i Maica Garcia va ser escollida millor jugadora europea.

“Cal tenir en compte que per darrere venen les júniors, cinquenes del món, les juvenils, campiones del món, i les cadets, campiones d’Europa. La gran majoria també són catalanes i han passat pel programa de la federació que es desenvolupa al CAR”, explica Nani Guiu. l’exentrenador del CN Sabadell afirma que “Catalunya té jugadors i tècnics molt potents, tant en masculí com en femení. Per nosaltres és un orgull i en podem presumir”.

Pots consultar…

Guixà, Maria. El miracle del waterpolo femení a Catalunya. Revista de Catalunya. Nº 307. Pàgs. 109-119. Enllaç: http://www.revistadecatalunya.cat/upload/editorial/docPDF-61.pdf

Comparteix l'article a les teves xarxes: