Les ombres de l’Espanya campiona
21 ag.
Una veu interna em parlava mentre Espanya anava cremant etapes fins a aixecar la primera Copa del Món. Per una banda, no hi ha dubte que aquest títol és la recompensa a la lluita de futbolistes que, durant molts anys, han obert un camí ple d’espines per a les generacions posteriors. També és evident que, per aconseguir aquesta fita, han estat necessàries moltes reivindicacions, l’aposta dels clubs i milers de persones que han dedicat el seu temps al creixement i a la visibilització del futbol femení. El triomf es pot traduir en la consolidació de dones referents i en un punt d’inflexió d’aquest esport pel que fa a condicions, recursos, seguiment o reconeixement.
L’or brilla. I, igual que tot el que llueix intensament, la medalla daurada també té les seves ombres. Perquè, per l’altra banda, malgrat l’òbvia importància de la copa, el meu pensament no s’allunya de la idea que aquesta celebració és incompleta. No podem permetre que la claror del metall preciós sigui encegadora. És impossible tirar confeti davant l’actitud immutable i inadequada del president de la Reial Federació Espanyola de Futbol, Luis Rubiales, protagonista d’un petó no consentit a la boca de Jenni Hermoso. És impossible enaltir un seleccionador, Jorge Vilda, que no ha estat capaç d’utilitzar mai el femení per referir-se al seu equip i sobre el qual pesa una revolta de 15 jugadores. És impossible creure que existeix una relació entrenador-jugadores basada en el respecte, en la unió d’agraïment i admiració vers la persona que ha guiat el grup en una competició com el Mundial.
Davant de tantes coses infactibles, tot està essent admissible. S’accepta la campanya de la premsa esportiva més conservadora per blanquejar la imatge dels representants de la federació. La portada prèvia a la gran final de Marca i AS va ser per Vilda i la seva (suposada) honorabilitat. La comparació absurda entre el petó de Rubiales a Jenni amb el d’Iker Casillas i Sara Carbonero. La complicitat -no puc dir que sorprenent- de periodistes com Juanma Castaño i Manolo Lama. I, com sempre, el més probable és que tot això quedi impune. Una vegada més, els privilegis dels homes de mentalitat estancada i estàtica reben protagonisme, en detriment de les 23 jugadores campiones que han crescut jugant a futbol entre obstacles, desqualificacions i desigualtats, només pel seu gènere.
No puc negar l’emoció encomanada de futbolistes com Alexia Putellas, Irene Paredes o Aitana Bonmatí, per esmentar-ne algunes. Però tampoc em puc oblidar de les qui han mantingut la rebel·lió, sostenint les seves conviccions de cara a uns canvis que arriben en comptagotes: Patri Guijarro, Mapi León, Clàudia Pina, Lola Gallardo, Ainhoa Moraza, Nerea Eizagirre, Amaiur Sarriegi.
El títol està enllaçat implícitament a una ombra, manifestada amb força des del moment que s’ha alçat. I aquesta foscor ja no té excuses, ni arguments, per no veure la llum. El futbol femení té talent, ambició, interessa, mou a les masses i ara la selecció espanyola és la líder global. Cal escoltar la veu de les autèntiques protagonistes. De totes. Cal que hi hagi conseqüències per a tots els qui no tinguin professionalitat ni consideració. En paraules d’Alèxia Putellas, les futbolistes només haurien de pensar en entrenar, alimentar-se bé i donar-ho tot al camp. I la Copa del Món ha de ser una eina de pressió per un canvi real i, d’una vegada per totes, definitiu.
