Espanya, a un pas de la glòria després de la tempesta

Els últims deu minuts del xoc contra Suècia donen l’oportunitat a La Roja de coronar-se com a campiona mundial (2-1)

Només han passat uns mesos de la insurrecció de quinze jugadores, amb el suport de tres més, davant de la preparació, la gestió i la poca ambició del seleccionador espanyol Jorge Vilda. En un espai de temps molt petit -entre pressions mediàtiques, silencis i negociacions- algunes d’aquestes futbolistes han viatjat a Oceania, mentre que d’altres s’han mantingut fermes a la seva reclamació i han viscut el Mundial a través de la televisió. Un Mundial que també era seu.

Després de la tempesta sempre arriba la calma. L’orgull, l’alegria i l’emoció d’Espanya han omplert l’Eden Park de Nova Zelanda en sentir el xiulet final que les acreditava, per primera vegada a la història, com a finalistes del torneig. El camí de La Roja segueix una trajectòria ascendent. I, com a conseqüència de l’embranzida obtinguda en les eliminacions de Suïssa i Països Baixos, les espanyoles han esborrat un altre nom de la llista: Suècia.

Duel europeu. Xoc d’estils. Les sueques se serveixen de la pilota aturada i de la seva potència física. A Espanya li agrada mantenir un joc de possessió i aprofitar la tècnica de les jugadores més ofensives. Suècia tenia l’experiència com a avantatge. El conjunt nòrdic, que torna a quedar-se sense aixecar el títol, havia disputat quatre semifinals i havia deixat escapar la copa l’any 2003 contra Alemanya. Però seguint amb la dinàmica d’aquesta edició, l’expertesa ha quedat arraconada davant l’ímpetu d’un equip novell en aquest tram de la competició.

Les espanyoles han desactivat els plans suecs dificultant la seva sortida amb la pilota. I les grogues han comès l’error de deixar l’esfèric en possessió del rival durant massa temps, confiant en els seus potents contraatacs. Ambdós equips han tingut ocasions clares durant tot el partit, però el desenllaç s’ha fet esperar fins a uns últims minuts d’infart. Salma Paralluelo, absent a l’onze inicial, ha tornat a entrar al terreny de joc per revolucionar el duel, i ha fet avançar Espanya a deu minuts pel final.

La festa tot just havia començat. Suècia s’ha encomanat a Thor, el seu déu mitològic associat a la força i a la valentia, per lluitar contra les forces del caos i continuar amb vida a la pròrroga. Ha estat Rebecka Blomqvist qui, set minuts després, ha fet pujar l’empat al marcador. La reacció d’Espanya ha estat més ràpida que un llamp. Olga Carmona finalment ha vist la porteria, marcant la diana d’accés a l’anhelada final.

No oblidem que aquest triomf està enllaçat implícitament a una ombra. Patri Guijarro, Mapi León, Clàudia Pina, Lola Gallardo, Ainhoa Moraza, Nerea Eizagirre, Amaiur Sarriegi…No oblidem que hi ha noms que no han considerat el seu retorn a la selecció i que s’han quedat sense assaborir aquest moment per trobar innecessàries les modificacions d’una federació que no escolta.

L’èxit és la recompensa a generacions de dones que han lluitat per fer arribar el seu futbol al cim del món. L’èxit és el referent que, quan es repeteixi aquesta situació, permeti escoltar els consells i les veus de futbolistes experimentades. L’èxit d’aquesta fita ha de ser el reconeixement real i permanent de qui l’ha batallat: elles. L’èxit ha de ser l’eina del canvi.